Ara els fets més que sagrats, massa vegades són fabricats artificialment.
La recent cimera mundial sobre el canvi climàtic a Durban ha estat l'últim exemple de com una font d'informació que coneix el funcionament dels mitjans aconsegueix notorietat mediàtica amb un tres i no res. Hi ha una fórmula, una mena d'encanteri, que fa caure multitud de redaccions del món en el parany d'acabar venent com a primera notícia allò que és només una anècdota premeditada, planificada i escenificada.
A poques hores de la cimera, Oxfam escenifica això:
El País, El Mundo y El Periódico, entre d'altres, l'escullen com foto per les seves cróniques.
Uns dies més tard, amb l'ajut de Greenpeace, uns escolars dibuixen un gran cap de lleó a la platja:
Obtenen ressò arreu, entre d'altres El Periódico, ABC i El Comercio de Perú. Guardian la posava en portada de la seva secció sobre Medi Ambient.
El 8 de desembre la ONG Time for Climate Justice colava aquesta foto en webs de diaris com El País o Daily Telegraph.
Res a dir sobre les causes que defensen. Però aquest bloc és sobre la causa del periodisme.
Podria objectar-se que, en realitat, el periodisme ha premiat sempre les anècdotes. Potser sigui veritat, però una cosa són les anècdotes espontànies i una altra ben diferent és la planificació professional d'anècdotes.
El que vull dir amb tot plegat és que si el periodisme cau de quatre potes en cada una de les anècdotes prefabricades, ¿quin sentit crític tindrà per distingir els rumors intencionats dels espontanis que tenen base real?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada